 |
||
 |
EXPOSICIONS - COL·LECCIONISME - CONFERÈNCIES - CORAL - TALLERS I CURSOS - AVISOS - HEMEROTECA | |
|
Representada al teatre de Ca n'Humet els dies 26 i 27 de juny de 2010 AIXÒ NO ÉS VIDA! Text de Sergi Belbel, Albert Espinosa i David Plana REPARTIMENTLA DEPRESSIVA CRISTINA SAGRÉ LA INGÈNUA BETTINA BLANCH LA PRESUMIDA CRISTINA GOMILA LA ESTRESSADA CARME DURAN L’AGRESSIVA PAQUITA MATEU Boadella, Jaume Montoya, Gemma Camps, Antònia P.Sagré, Clàudia Cid, Josep Maria Panal, Marc Fàbregas, Francesc Peirot, Joan Fontseré, Carles Pellicer, Ramon Gómez, Carina Pera, Bernat Gordo, Elvira Pons, Teresa Jurado, Queti Raventós, Ramon Lovaina, Artur Salvatella, Joan Lovaina, Marta Vàzquez, Amparo Mercader, Gemma Vidal, Guillem Vilajoana, Paula
EQUIP TÈCNIC Realització del cartell David Petrus Fotografia Cristina Sagré i David Petrus Gravació DVD Toni Mora Llum i so Quico Rossell i Roger Piferrer Traspunts Gemma Mercader i Piqui Rosés Responsable escènic Josep Corominas Director Francesc Fàbregas
EL PRINCIPI.- Aquesta obra la vaig anar a veure al teatre Poliorama de Barcelona, quan la van estrenar el grup de Teatre “T de Teatre”. La veritat és que no em va agradar gaire, ni el muntatge, ni la interpretació, ni la direcció. Em va semblar que totes elles estaven forçades, o que tenien un mal dia. Vaig pensar que es podria treure més profit, es podia recrear més ja que el guió em va semblar força bo.
Feia un any, aproximadament, vaig compra el llibret i la vaig llegir tranquil·lament. A mesura que llegia el meu cap ja dirigia, ja planificava els moviments de les actrius i el to en que havien de parlar. Això em passa sempre que llegeixo una obra de teatre.
No en vaig tenir prou que me la vaig tornar a llegir vàries vegades i cada vegada hi trobava alguna cosa nova que podia millorar la representació. Per tant em va anar entusiasmant cada vegada més i també vaig anar desplegant com havien de ser aquests personatges i per descomptat qui podria fer el paper de cada una d’elles, d’acord amb les persones que sempre hem fet teatre en el Masnou, i concretament aquelles en que vaig treballar quan dirigia el grup GAT. La vaig escriure a l’ordinador, com a mi sempre m’agrada, modificant alguna cosa que em semblava millorava l’obra, i així poder treure les còpies que volgués.
EL REPARTIMENT.- Sobre el mes de gener, el GAT havia representat una obra de teatre al Casino, i ja no tenia res més previst, per tant vaig pensar que seria un bon moment per poder repartir aquesta obra amb les persones que jo volia. Sobre el mes de febrer vaig citar una tarda, a la Calàndria, a les cinc protagonistes. Telefònicament ja els vaig parlar de que volia dirigir una obra de teatre, la primera que faria RAUXA, i que estava interessat amb elles per poder representar aquesta obra. Com que tenia la seguretat de que em dirien que sí, en el repartiment de l’obra de teatre que tenia a l’ordinador, ja vaig escriure el nom de les cinc actrius cada una en el paper que jo creia els anava millor.
Aquell dia jo tenia una mica de por que alguna d’elles em digués que no, o poses alguna pega. La Cristina i la seva filla van arribar primer i ens vam assentar al voltant d’una taula esperant que vinguessin les altres tres. Elles dues em van dir que sí des d’un bon principi, a demés amb entusiasme i bona predisposició. Al cap d’un moment van arribar juntes la Carme, la Paquita i la Bettina. Jo en aquell moment no sabia que s’havien reunit al bar de la Calàndria per parlar a veure que contestaven d’aquesta proposta que els feia, ja que era fora del GAT. Els vaig explicar que era RAUXA, el que estava fent i el que volia fer, i els vaig proposar si volien sortir en l’obra de teatre que anava a dirigir i que era “Això no és vida!”. Em van contestar que sí, que endavant, sense un gran entusiasme, segurament perquè no sabien el que podia passar en el moment que entressin en una altra grup que no fos el GAT.
Al contestar totes cinc d’una forma positiva, vaig anar a l’armari del despatx i vaig treure les sis còpies que havia imprès de l’obra de teatre, i la vaig repartir a cada una d’elles. Com que els seus noms ja estaven posats en el repartiment, van quedar summament sorpreses de que jo tingués la seguretat de que em dirien que sí. La veritat és que la tenia. Aquest mateix dia ja vam parlar dels assaigs. Jo volia dues coses abans de assajar amb la resta de persones que sortirien, la primera assajar amb elles cinc les quatre escenes que tenien juntes, i el dia que alguna d’elles no pogués venir, assajar l’escena que cada una tenia com a monòleg, també sense que hi hagués els acompanyants de cada una d’aquestes escenes.
ASSAIGS.- Aquesta proposta era per poder treballar a soles amb cada una d’elles, i anar treballant els personatges que jo tenia molt clars i que havia de transmetre a cada una d’elles perquè anessin entrant en el personatge que jo volia i que tots cinc eren diferents. Va ser un treball bastant dur per tots sis, però hi van posar tant d’interès totes cinc, que van fer que tot fos més fàcil. Així vam estar assajant com uns tres mesos tres dies a la setmana. No solament era difícil el diàleg quan parlaven totes juntes, sinó també els moviments que els anava marcant, per tal de que no tot fos lletra. A mesura que anaven passant el dies, elles anaven agafant cada vegada més el personatge que els marcava. Va arribar un moment que elles ja eren el personatge que volia. Aleshores el canvi va ser total, elles ja gaudien del personatge, se l’havien fet seu, ja no calia que digues res. Elles eren aquell personatge.
Mentre, anava configurant els diferents personatges que les envoltaven, no era una feina fàcil, s’havien de trobar diferents actors i actrius que tinguessin un mínim de característiques per poder-los representar. Vaig fer un llistat dels papers que sortien en cada escena i vaig anar omplint del noms que creia més oportuns per cada un dels papers, hi havia algú que podia fer dos papers petits. Hi havia molta gent nova que volia fer teatre i que me la van presentar, total vaig reunir 23 persones. Va ser una mica feixuc, però valia la pena.
Una vegada concretat varem començar els assaigs. L’escena més difícil era la 6, la de la Estressada perquè sortien, a part de la Carme Duran, quinze persones més. També les altres escenes tenien la seva dificultat.
En l’escena de la Depressiva sortien cinc personatges. El paper de la mare la mare era el més llarg i em va semblar que l’Antònia Camps podria fer molt bé aquest personatge, i ho va fer, volia que fos ella mateixa. El paper del psicòleg li vaig donar a en Joan Peirot, era un paper histriònic que havia de representar que el psicòleg estava més malament que la Depressiva. Ho va aconseguir i ho va fer molt bé. El que passa és que a Teià i pel Ple de Tardor, com que no va poder sortir, ho va fer en Ramon Raventós, que també va estar a l’alçada del paper que jo volia. El del Doctor el va fer en Joan Salvatella, però a Teià i pel Ple de Tardor el va fer en Jaume Boadella, era un paper molt graciós. El Suïcida, molt bé.
En la Ingènua, sortien sis personatges. El paper de la mare el va fer l’Elvira Gordo i ho va fer molt bé. La llevadora que va fer l’Amparo Vàzquez només tenia una frase, però la va dir molt bé. El Promès el va fer en Joan Salvatella, però a Teià i pel Ple de Tardor el va fer en Bernat Pera, i com que aquest tenia una bona melena li vaig dir que se la poses per la cara, ja que havia de representar un penjat, un cara dura, i ho va aconseguir. El Pare i la Companya de Feina, ho van fer en Jaume Boadella i la Gemma Mercader, van fer una composició dels personatges molt bona. El client el va fer en Carles Fontsaré, però en el Ple de Tardor el va fer en Guillem Vidal, molt real.
En la Presumida, hi havia set personatges. Aquí si que tenia molt clar que havia de trobar quatre nois que fessin els quatre admiradors. Vaig demanar al responsable dels cursos de teatre de Gent del Masnou, per si podia aconseguir aquests quatre nois. No va ser possible. Vaig anar a Ca n’Humet on hi ha Joventut, per si ells sabessin de nois que volguessin sortir en escena, i aquí es on en vaig trobar tres, en Marc Panal, en Guillem Vidal i en Ramon Raventós. La gemma Mercader em va parlar del seu fill l’Artur, i també li vaig dir que sí i varem començar els assaigs de la Presumida. Els vaig indicar el que volia d’ells, que trenquessin amb el ritme normal que fins en aquell moment l’obra donava de sí, la veritat es que van ser la sensació. Només en uns tres assaigs ja vaig aconseguir el que volia, no obstant això la Gemma Mercader també els assajava a l’entrada de la Calàndria, em va ajudar molt. L’Amiga Operada molt bé, la Gemma Montoya, sentia el que deia. El Marit, el va fer en Josep Maria Cid, però a Teia i pel Ple de Tardor, el va fer en Ramon Aguilar, que per cert ho va fer molt creïble, i el Dr. París el va fer en Joan Peirot, encara que a Teià i pel Ple de Tardor, el va fer la Gemma Mercader com a doctora.
Per la Estressada, ja era una bogeria de personatges, a la part de dalt de l’escenari quedava ple de personatges, quinze en total. Les quatre noies, que dues d’elles també feien de filla i Política, molt bé. Els quatre nois fantàstics, van sorprendre igual com ho van fer en la Presumida, eren el mateixos. El Presentador el va fer la Teresa Pons, però a Teià i pel Ple de Tardor el va fer en Mark Torrano, i va ser un descobriment, amb dotze anys, va fer una molt bona actuació. L’Assistenta Cubana, la Gemma Mercader, en va fer una creació, i els quatre familiars que també feien de pare, mare, germà, avi, metge i marit, molt bé.
Finalment l’escena de l’Agressiva, només sortien quatre personatges. Aquesta escena era diferent a les altres. A dalt de l’escenari només hi havia l’Agressiva, la resta sortíem de la mateixa platea, tant el Caixer, que el feia en Ramon Pellicer, per cert molt bé. La filla que el feia la Marta Lovaina, molt pallassa, molt bé, tal com jo volia. La Teresa Pons va fer d’amiga, encara que a Teià la va fer la Mònica Cuyàs, i jo de Marit.
L’ESCENOGRAFIA.- L’escenografia era fàcil, mai hi estat un escenògraf, no m’agrada’t mai, no tinc una visió clara del que s’ha de fer, m’atabala una mica, no hi he donat mai la importància que hauria de tenir, però es que no li donc. Per mi solament amb algun detall és suficient. Quan s’obre el taló o si està obert, el públic es fixa en tots els detalls, però una vegada ho ha vist, està pels personatges que surten a l’obra, el seu desenvolupament i per descomptat la seva interpretació.
En aquest cas amb una cortina negre al fons en tenia prou, els cinc personatges principals, sempre estaven davant i tots els personatges que sortien com a complement estaven al fons, mig a les fosques i baixaven i pujaven d’acord amb el guió. Per tant el personatge central sobresortia sempre i estava a la vista de l’espectador. Aquest era el cas quan es presentaven els cinc monòlegs de cada una d’elles. Les escenes 9 i 10, els personatges complementaris sortien dels laterals i una vegada havien parlat se n’anaven pel mateix lloc.
D’alguna manera volia que totes elles estiguessin sempre al davant de l’escenari i el més a prop del públic, perquè aquest escenari està lluny del públic, encara que al davant es posin tres o quatre files de cadires blanques. Com més a prop, el que es diu a dalt l’escenari, arriba millor al públic, és més directe, el públic viu millor el diàleg que els actors estan dient.
LA PROPAGANDA.- La propaganda va ser fantàstica, la Cristina Sagré i el seu company en David Petrus, en van proposar que en el cartell de propaganda de l’obra de teatre, figuressin les fotografies de tots els actors que sortien en el repartiment. Em va semblar una bona idea i els vaig contestar que ells mateixos. Sempre m’agrada delegar la feina i més quan hi ha persones que et proposen treballar per la mateixa causa.
La Cristina, quan ja fèiem els assaigs conjunts amb tots els personatges i a Ca n’Humet, venia amb la màquina de fotografiar, i tots havíem de passar el lloc on ella deia i ens va fotografiar a cada un de nosaltres. D’aquesta manera van fer un cartell molt maco i molt ben elaborat. A dalt, a part de posar el nom del grup, on representaríem l’obra i els dies i horaris, també hi figuraven les fotografies de les cinc actrius, per ordre de com figuraven en l’escena. Després el títol, simulant com si estigués en una màquina de l’Uci d’un hospital, ja que realment era on estaven elles. En si aquesta obra té una mica se suspens, fins a la penúltima escena, el públic no sap el que està passant i on realment estant.
A la part de baix és un figuraven les fotografies de les 23 persones que sortien fent personatges de les vides de les cinc protagonistes, algun d’ells, com he dit feien dos personatges. També figurava la col·laboració de l’Ajuntament del Masnou, i que l’entrada era gratuïta.
Una vegada va quedar finalitzat el cartell creat per ordinador, el van portar amb a editar i treure còpies a tot color de doble grandària. També se’n van fer de tamany foli en blanc i negre. Vam ser pocs els que vam repartir la propaganda, jo concretament, vaig enganxar els cartells en color per les tanques publicitàries que té l’ajuntament i en botigues i em vaig quedar uns quants per arxivar en una carpeta on hi figuren tot el que vam fer d’aquesta obra de teatre.
La veritat és que aquesta propaganda va causar efecte, era molt vistosa, va ser un disseny molt elaborat, val la pena tenir col·laboradors com la Cristina i en David. Gràcies.
LA REPRESENTACIÓ.- El dia va arribar, tothom estava nerviós, no era d’estranyar. Principalment les cinc estaven que es pujaven per les parets, tot i que els havia dit vàries vegades que ho feien molt bé, i era veritat, que no estiguessin nervioses perquè sortiria molt bé, però les entenia, en aquest cas les paraules no serveixen de gaire, i s’està molt nerviós fins que no surts a escena i dius les primeres paraules, després ja et calmes i si tens seguretat en el guió, i el tenien, surt perfecte. El que si insistia molt era que sortissin a gaudir dels seus personatges, valia la pena, no tots els dies pots representar uns personatges com aquests, per tant valia la pena fruir d’aquesta oportunitat.
Tenia previst de que com jo havia d’estar a baix per ajudar als actors, vaig demanar a la Gemma Mercader i a la Piqui Rosés que es fessin càrrec d’ordenar la part interior de l’escenari, sobretot les persones que havien d’entrar a l’escenari en cada una de les escenes. Ho van fer-ho molt bé. També cal dir que vaig demanar al company de la Piqui Rosés, en Toni Mora, perquè filmés amb el meva càmera de DVD l’obra i tenir així un record del que anàvem a fer. Després vaig fer còpies a tots els que el volguessin.
Com que sempre m’ha agradat la puntualitat, vaig dir a en Quico Rossell i en Roger Piferrer, que els llums i la música estiguessin a punt a l’hora indicada. En el moment que baixés la música, elles havien de començar l’actuació, que és el que marcava l’escena número 1. Així ho van fer, van començar i ja no van parar fins el final de l’obra, va ser sorprenent, van fer una representació perfecte, tal com havia pensat havia de ser.
La sala estava, plena no hi cabia ningú més, vam poder enquibir la gent que va venir just per les cadires que hi havia. El diumenge, en canvi, vam haver de tancar les portes sense deixar entrar a ningú més perquè ja passàvem de l’aforament, per tant molta gent es va quedar a fora. En totes dues sessions, el públic va estar sempre molt atent al que es deia i al que passava a dalt l’escenari. I van haver escenes que es van aplaudir espontàniament, i altres que ho vaig provocar perquè valia la pena fer-ho. Hem de pensar que l’actor si sent un aplaudiment queda més tranquil, perquè entén que el que s’està fent agrada al públic.
Al final de la representació, els actors van sortir a saludar d’acord amb el que havia previst i assajat. Van sortir tots a la part del darrera i en dues files, i anaven baixant en grups ja definits, saludaven i tornaven al darrera i així fins que van baixar tots els grups d’actors. Finalment van sortir una a una, les cinc actrius principals, per tal que cada una s’emportés els seus aplaudiments. Quan vaig veure que els aplaudiments afluixaven, que va costar perquè el públic no parava, vaig pujar a l’escenari a saludar també i lògicament a dir unes paraules d’agraïment a la Regidora de Cultura, per haver cregut amb nosaltres, i per haver-nos facilitat l’espai de Ca n’Humet, tot demanat que es convertís aquest lloc en un centre on es podés representar altres obres de teatre, ja que és l’únic local públic que tenim en el Masnou. També vaig presentar el correu electrònic que tenia RAUXA per si volien transmetre’ns les seves opinions, i finalment agrair i felicitar als 28 actors i actrius, per haver confiat amb mi i perquè ho havien fet molt bé. Una vegada dit això vaig fer que tots els actors i actrius baixessin al pati de butaques per rebre, individualment, les felicitacions del públic. Va ser una nit meravellosa i per mi molt emocionant, no vaig poder evitar unes llàgrimes a darrera unes cortines. Després de vuit anys havia tornat als escenaris i crec que ho vaig fer en bon peu. Estava molt emocionat.
El dia de l’estrena, o sigui el dissabte a la nit, li havia demanat a la Regidora de Cultura, que seria bo que es fes una mica de refrigeri per els actors. Així ho va fer, hi havia cava i paneretes de cireres. Era molt bo, molt refrescant, però haguera estat millor unes entrepans petitets, eren dos quarts d’una de la matinada i aquella hora ja se sap, una mica de menjar haguera anat molt bé. La Regidora de Cultura em va venir a parlar dient-me que li havia agradat molt, que estava molt satisfeta d’aquesta representació i que això podria tenir una continuïtat. Sincerament estava impressionada, no s’ho pensava, havia estat tot un espectacle, estava sincerament cofoia.
Mentre parlava amb la Regidora, no se qui, em va donar una bossa en nom de tots els que sortien en l’obra de teatre, vaig quedar molt sorprès, no sabia que dir, no em sortien les paraules, en un moment vaig quedar en blanc, no sabia que havia de fer, no sabia quin protocol havia de seguir, que havia de contestar, que havia de dir. Sempre he reconegut que sóc una persona una mica lenta de reflexos, sempre vaig retardat, en aquest cas em va costar entendre que era un regal que em feien tots ells, però com era possible? Per què tenien aquest detall amb mi? Què havia fet?. Tot tremolant una mica el vaig obrir i vaig trobar el cartell d’”Això no és vida!”, emmarcat a punt de ser penjat, i una postal gran en la que tots havien firmat i amb una dedicatòria. Vaig agrair com vaig poder a tots i en quan a la postal que ja la llegiria perquè en aquell moments no podia, estava emocionat, no m’havia passat mai. A l’endemà, més tranquil si vas llegir les dedicatòries, totes elles molt gracioses i emotives, serà un record molt bonic que tindré i que crec que de quan en quan hi haig de pensar.
Uns quants vam acabar la nit al jardí que te la Carme Duran a casa seva, picant coses i xerrant fins quasi les tres de la matinada. Va ser una final molt bonic.
A TEIÀ.- La Palma de Teià, a través d’en Francesc Paris, ens va convidar a representar aquesta obra. Després de vàries converses a través de la Gemma Mercader i després directament meves amb en Francesc Paris, vam quedar que el diumenge, dia 3 d’octubre, a les 7 de la tarda, representaríem aquesta obra de teatre. Tres setmanes abans vam començar els assaigs, i vaig veure que encara que l’estiu havia quedat el mig, se’n recordaven bastant bé, quasi diria molt bé. De totes formes els nervis produïen inseguretat, havia de calmar els ànims. També hi havia tres persones noves que substituïen a unes altres tres que no podien sortir. El mateix dia a les cinc de la tarda ens vam trobar a la Palma de Teià i vam assajar part d’unes escenes que creia anaven una mica fluixes, a demés vam haver de canviar situacions en l’escena final per l’escala que connectava l’escenari amb la platea.
El resultat va ser molt bo. La platea estava plena de públic que seguia amb entusiasma el que estàvem representant. A part dels aplaudiments al final d’algunes escenes, l’aplaudiment final va ser apoteòsic, aquells aplaudiments que notes que es fan a gust i amb ganes. Tots vam baixar a la platea a parlar amb la gent, a comunicar-nos amb ells.
La junta de la Palma ens vam convidar a cava i entrepans, va ser tot un detall que es va agrair.
L’anècdota de la representació la vaig protagonitzar jo. En una de les últimes escenes la Paquita havia de dir el dia en que es feia l’obra, o sigui havia de dir “dia 3” i va dir “dia 1”, jo des de la platea i d’una forma instintiva, com si estiguéssim en un assaig, vaig dir en un to normal “3”, però és clar es va sentir perfectament, i la Paquita va fer una ganyota com volen dir, és cert m’he equivocat. Quan passen en aquestes coses després són motiu de bromes entre nosaltres.
PLE DE TARDOR.- L’Ajuntament del Masnou, m’havia convidat a una reunió, per convidar-nos a representar aquesta obra, al Ple de Tardor. Em va agradar poder participar en un esdeveniment que s’organitza des del teu propi poble. Vaig triar que fos la primera representació, ja que així i després d’haver-la fet a Teià encara estaria en la memòria de tots els actors. La representació va tenir lloc el dissabte, dia 9 d’octubre, a les 10 de la nit.
Per aquesta representació vaig haver de fer algunes substitucions, ja que també vaig tenir baixes, però en fi ho vaig solucionar perfectament. No obstant això va ser l’única representació que hi van haver algunes falles que no havien d’haver passat, però això va ser com a conseqüència d’un relaxament que jo hauria d’haver previst, però en fi el públic crec ni se’n va donar compte.
L’amic Jordi Humet havia mort el passat dia 28 de setembre, m’ho van comunicar mentre estàvem assajant l’obra per anar a Teià, per tant era la primera representació que feia RAUXA, i abans de començar l’obra ja ho tenia previst amb en Quico Rossell, un focus il·luminava una cadira que vam posar al centre de l’escenari, la resta va quedar a les fosques, tots vam sortir al voltant d’aquesta cadira i vaig llegir un escrit que vaig escriure per ell, pel nostre amic i sempre recordat Jordi Humet, deia així:
Una vegada acabat vaig començar un aplaudiment que va ser seguit per a tothom, vam entrar a dins, vaig retirar la cadira i vam començar la representació.
Com no podia ser, aquí també hi va haver la seva anècdota, aquesta va ser una anècdota molt sonada. Mentre s’estava representant l’escena 9, que és més aviat curteta, es va sentir un soroll molt fort com si fos una sirena o una alarma que estigués allà mateix. Em vaig aixecar ràpidament de la cadira, vaig mirar els tècnics per si venia d’allà, però no. Vaig mirar el públic per si havia algú que tingués algun mecanisme que ho produís, però tampoc. En aquells moments es va veure com el taló de seguretat que serveix per talla focs, anava baixant, poc a poc, del mateix escenari, per tant em vaig posar davant l’escenari i vaig dir que paressin l’escena i que sortissin perquè anava baixant aquell taló i no fes mal a ningú. Aquí va començar el caos.
Vam estar mirant per tot arreu, però no sabíem on havíem de mirar i encara menys que havíem de tocar. El públic va anar surtin al patí perquè no podia resistir el soroll. Va aparèixer la policia perquè l’alarma els havia sonat al cos de guàrdia. Van està mirant però tampoc sabien que havien de fer. Finalment vam saber que hi havia al costat del bar, una sala on estava tot el comandament de llums, no travàvem les clau, al final van aparèixer, vam obrir, el policia que semblava que hi entenia més, va començar a tocar botons, i va parar el soroll. La gent aplaudia, nosaltres pensàvem que ja ho havíem localitzat, la Regidora de Cultura estava espantada, no sabia quina cara posar. Al cap d’un moment va tornar a sonar, estava vist que no ho podríem arreglar. Veient que no ens en sortiríem, vaig demanar al policia que estigués alerta mentre finalitzàvem l’obra, que quedaven uns quinze minuts i en tot cas després, una vegada la sala quedés sense ningú, que fessin el que creessin oportú. Així ho vam fer.
El públic el vam avisar que entressin per continuar la representació, així ho van fer i després d’una petita explicació del que havia passat i que no podíem tirar amunt el taló de talla focs, vaig parlar de l’obra i fins on havíem arribat, per centrar una mica el públic. Van aplaudir entenen el que havia passat aquest lapsus de temps, que va durar ben bé uns vint minuts, que havia estat fortuït, alien a nosaltres.
Una vegada finalitzada l’obra, tots els personatges els vaig dir que es posessin a dalt a l’escenari i les cinc actrius ho fessin a baix o sigui a la platea. Els aplaudiments finals van ser, crec, els que van durar més de les altres actuacions. Per tres vegades vaig intentar posar-me al costat d’ells per poder parlar una vegada acabessin, però per tres vegades em vaig haver de retirar assenyalant als actors, perquè els aplaudiments no paraven, va ser molt gratificant. Finalment i, una vegada els aplaudiments van cessar, vaig agrair a l’Ajuntament per haver-nos convidat a actuar dins el Ple de Tardor, i també vaig agrair a tots els actors tot dient que havia estat un plaer i un honor poder-los dirigir. Seguidament es van fer bromes entre nosaltres i el públic pel que havia passat. I aquí es va acabar l’espectacle “Això no és vida!”.
Francesc Fàbregas
|
|||||||||||
