GRUP RAUXA

Obre de teatre "Un deu salvatge".

12 i 13 d’abril de 2014, a Ca n’Humet

UN DÉU SALVATGE

De Yasmina Reza

Adaptació i direcció: Francesc Fàbregas

REPARTIMENT

Alícia                         PILAR ALCOBA

Guillem Oliver             JOSEP DUCAT

Anna                           CRISTINA SAGRÉ

Miquel Raventós          JOSEP A. FERNÀNDEZ (JAF)

EQUIP TÈCNIC

Realització del cartell       Cristina Sagré – J.C. Alandete

Fotografia                        Joan Carles Alandete

Gravació DVD                   Toni Mora                

Escenografia                     STEM

Maquillatge i pentinat        Cristina Gomila

Llum i so                            F. Rossell i V. Cagigas

Apuntadores                      C. Duran i M. Castellana

Responsable escènic           Carme Duran

El nostre agraïment a MOBLES VILALTA

Director                            Francesc Fàbregas

EL PRINCIPI

Aquesta obra de teatre la vaig veure al teatre Goya de Barcelona, i em va agradar molt, tant pel que fa al guió, la trama i el desenvolupament de l’obra i sobretot la interpretació i la direcció dels personatges. Per a mi la millor obra de Yasmina Reza, una gran autora d’obres de teatre que han estat representades als escenaris més importants del món.

Més endavant vaig comprar el llibret que estava editat en castellà, en català no es trobava enlloc, però finalment vaig aconseguir-ne una còpia. Tenia intenció de poder-la dirigir dintre el grup RAUXA, era un repte per la interpretació que s’havia de fer dels quatre personatges, i per tant calia creativitat i això sempre m’ha agradat.

Trobar els actors adequats no era fàcil, principalment els homes. Però després d’haver representat l’obra “Pels pèls”, podia dir que ja tenia els dos actors, l’amic JAF i el també amic Josep Ducat. Assentats a la plaça d’Ocata prenent una cervesa amb ells dos i la Cristina Sagré, va ser quan vaig decidir-me per aquesta obra. Volia fer tres obres a l’any i aquesta m’anava bé posar-la al mig pels pocs actors que sortien. La Cristina em va donar l’empenta que necessitava.

Les actrius, una seria la Cristina que sempre dóna el que vull d’ella i l’altra em vaig decidir per la Pilar Alcoba, ja que és una actriu molt dúctil i sabia que podia donar l’histerisme adequat d’una de les protagonistes. Un dia els vaig citar a tots quatre i els vaig donar l’obra que havia passat per l’ordinador feia temps. Tots estaven contents per formar part d’aquest quartet.

Aquesta autora no dóna permís als grups amateurs per representar les seves obres, per tant havíem de canviar el nom. Després de parlar-ho vàries vegades entre nosaltres, vam decidir que s’anomenés “Un fet salvatge”. Ens la jugàvem igualment però sempre podríem dir que era una adaptació, tal com posava el programa de mà que vaig confeccionar.

ASSAIGS.-

Com que l’obra té diferents etapes, comença calmosament, després es destapa, torna la calma i comença una baralla entre els personatges i així vàries vegades, vaig dividir l’obra en sis parts, d’aquesta manera anava millor per assajar. També pels actors va millor ja que quan dius les escenes que farem durant la setmana ells estudien la part que toca assajar.

Vam començar els assaigs durant dos dies a la setmana. Cada setmana assajàvem una escena fins fer les sis. Va ser bastant dur perquè, encara que ja havíem parlat de com havien de ser els personatges, hi vaig estar molt a sobre a cada frase, per la seva intenció, pel to de la veu, per l’expressió de la cara, dels moviments, etc. sóc un perepunyetes, ja ho sé, però haig d’interrompre si veig que no es diu bé una paraula o una frase, amb la intenció adequada. Com he dit abans, va ser molt dur per ells, perquè no els deixava passar res.

Per mi és una obra de diàleg, de guió, no de grans moviments. Quan et trobes amb un guió com aquest, tan ben estructurat, el més important és la veu, l’expressió, no s’ha d’anar de pressa, s’ha d’entendre tot el que es diu, perquè el guió s’ho val, el públic li ha d’arribar i ha d’entendre tot el que es diu amb el to adequat, no es pot perdre res, per tant no cal gaires moviments dels actors a excepció que siguin necessaris.

Quant vam acabar els assaigs de totes les escenes vam tornar a començar per la primera escena i sense paper, i caram, va ser com un miracle, van estudiar tant i van entendre tan bé els seu personatge, que vaig quedar sorprès, aquells diamants en brut van començar a brillar per sí sols, només havia de fer que assentar-me i mirar sorprès el canvi produït. Volia dir que tenia quatre actors semi professionals, havien entès tot el que els havia dit. Estava molt satisfet, aquells personatges, aquelles escenes que havia visualitzat com havien de ser, ara les estava veient en directe. Fantàstic. Sortiria molt bé.

La setmana anterior a la representació ja assajàvem tota l’obra cada dia, era important no perdre el ritme del guió i també d’aquesta manera si tenien alguna falla se n’haurien de sortir i pel dia següent i posarien més atenció per no repetir. La setmana de la representació se la sabien perfectament, per tant podien donar el to de cada frase amb més seguretat. Jo el que feia era apuntar les coses que es podien millorar i al final les comentàvem. L’assaig general va ser fantàstic.

ESCENOGRAFIA.-

Vaig estar pensant molt quina escenografia volia, no sóc persona que en tingui facilitat, sempre tinc dubtes, mai ho tinc clar. Després de pensar-ho molt, vaig creure que havia de ser molt senzill, volia que el públic només estigués pendent del guió i de la interpretació, no volia que el públic es perdés en l’escenografia. Per tant solament hi hauria un sofà, dues butaques, una tauleta de centre, un moble petit per posar l’ampolla de rom, quatre gots i una caixa de puros i llibres per tot arreu ja que alguns juguen en una escena concreta. No hi volia res més, al fons la cortina negre i prou. Les entrades i sortides per anar al lavabo o a la cuina, és farien per les cametes del costat. Una escenografia similar a la que es va fer en “El Mètode Grönholm”, que va quedar força bé.

LA PROPAGANDA.-

Com sempre la Cristina Sagré es va encarregar de confeccionar el cartell, juntament amb l’amic Joan Carles Alandete, que com sempre el fons és de color negre, d’aquesta manera ressalten les lletres i al mig la fotografia en color dels actors. Una vegada confeccionat el cartell en vaig encarregar 150 a una impremta i que es van penjar per botigues i plafons del Masnou.

També es va fer gran propaganda pel facebook, creant-se un esdeveniment on tots hi vam anar posant escrits i fotografies, com la penjada de la pancarta al balcó de la Calàndria i dels últims assaigs.

LA REPRESENTACIÓ.-

Tot estava a punt, només faltava el públic. Quan hi ha tan d’esforç al darrera com memoritzar el text, els moviments, els nombrosos assaigs, donar hores teves, etc. t’agrada que es vegi compensat tenint una sala plena de públic. Què passaria? Esperava que es venguessin moltes entrades.

Finalment les entrades van ser 125 el dissabte i 143 el diumenge, força bé.

El dissabte va sortir perfecte, tal com estava previst. Els espectadors de quan en quant reien, cosa que teníem prevista que fos així encara que en alguns moments ens va estranyar. De ben segur que era la contradicció de les coses que es deien, però vèiem que el públic seguia molt bé el guió i la interpretació.

Moments claus de l’obra:

1r- La vomitada de la Cristina en plena obra, va causar impacte, tothom va quedar sorprès, mai s’havia vist una vomitada a dalt de l’escenari, va causar expectació aquell moment i la neteja corresponent que va seguir.

2n.- L’assentada de tots quatre al sofà bevent rom sense dir res. Va ser un altre efecte escènic digne de veure, era un parèntesi en mig d’una baralla. Tampoc era vist en una obra de teatre que es fes un espai sense dir res.

3r.- La llançada del mòbil al gerro d’aigua on hi havia les tulipes. Crec que el públic ho va agrair. Era una constant el so del mòbil que interrompia el que s’estava parlant. A la Victòria que era la encarregada del so, li vaig dir que volia que el públic s’irrités per la quantitat de vegades que sonava durant l’obra.

4t.- Les baralles entre els quatre personatges, cada un a la seva manera.

5è.- Finalment, la interpretació dels quatre actors, va ser excel·lent, cada un amb el seu personatge, pel que les reaccions eren diferents, però que formaven un conjunt insuperable, el seu treball va ser de professionals. Més no es podia demanar ni tampoc es podia fer, perquè va ser exacte al que demanava el guió.

Moltes felicitats als quatre.