GRUP RAUXA

CRÒNICA DE L’OBRA DE TEATRE

“EL MÈTODE GRÖNHOLM”

3 i 4 de març de 2012, a Ca n’Humet

EL MÈTODE GRÖNHOLM

De Jordi Galceràn

REPARTIMENT:

FERRAN AUGÉ                  JOSEP ANTON FERNÀNDEZ

ENRIC FONT                     VICENÇ MIRAVET

MERCÈ DEGÀS                  CRISTINA SAGRÉ

CARLES BUENO                CARLES MARTÍNEZ

EQUIP TÈCNIC

Realització del cartell         Cristina Sagré

Fotografia                          Cristina Sagré

Gravació DVD                     Toni Mora                

Llum i so                             Quico Rossell i STEM

Muntatge                           AJTEM

Perruqueria                         Esperança Pallarolas

Apuntadora                         Sílvia Font

Traspunt                             Piqui Rosés 

Regidora                             Carme Duran

Director                             Francesc Fàbregas

EL PRINCIPI.-

Aquesta va ser una obra que vaig anar a veure a Barcelona ja fa molt de temps. Si no recordo malament deuria ser la segona temporada de les quatre que la van fer. L’èxit que va tenir no va ser solament a Barcelona, sinó arreu del món, es va representar a Nova York, París, Londres, Roma, Buenos Aires, etc. També se’n va fer una pel·lícula, però no va tenir gaire èxit. És una obra amb un guió molt ben cuidat, molt ben elaborat que fa passar una bona estona i amb un final que ningú s’espera. És una obra que requereix un treball acurat dels quatre actors que hi participen i com poques vegades passa, els quatre papers són importants i molt bons. Es veritat que requereix un gran esforç per cada un d’ells, però el lluïment de la seva interpretació davant el públic és assegurada si es fa correctament.

Per tant tenia davant meu un repte, cada obra que dirigeixo és per a mi un repte, i els reptes m’agraden, gaudeixo plenament i més si els actors són receptors de les meves indicacions.

Aquesta obra ja l’havia passat a l’ordinador, doncs m’agrada fer-ho, al mateix temps que modifico alguna cosa que crec millora el guió, i quan tinc decidit el repartiment els hi envio per correu electrònic i així resulta més pràctic.

Tenia molt clar que el paper de la Mercè Regàs l’havia de fer la Cristina Sagré, donava, per la seva figura i sobretot per la seva veu, la Mercè que jo creia havia de ser. Així li vaig manifestar un dia perquè sabés que comptava amb ella. Estàvem a la Calàndria parlant amb altres companyes per la possibilitat de poder representar “Homes!”, quan ja havíem acabat i marxaven, la vaig aturar i a soles li vaig comentar el tema, la seva cara va canviar, els seus ulls es van obrir de cop i el seu somriure va ser entre sorpresa i cautela, no creient el que la seva oïda havia sentit. Crec que en aquell moment ja va ser la Mercè Degàs.

En quant als homes la cosa va ser diferent, difícil, molt difícil, fins el punt que pensava no la podríem tirar endavant. Als actors que els vaig convidar a sortir i després d’haver-los-hi proposat vàries vegades, el resultat va ser negatiu. Per tant li vaig manifestar el problema que teníem a la Cristina. Ella que és una persona d’empenta i que coneix a molta gent, em va comentar que coneixia a actors de Badalona, que els faria un toc per veure que aconseguia.

Un divendres em va presentar en Josep Antoni a la Calàndria, vam estar parlant i vaig veure possibilitats tan físicament com amb la seva veu que podia fer de Ferran. Bé ja teníem un candidat, en faltaven dos més. Vaig enviar un correu a en Francesc Paris de Teià, que ja havien fet aquesta obra feia temps, per si volia sortir o si coneixia algú que pogués sortir en aquesta obra de teatre.

La Cristina també em va presenta a en Vicenç Miravet, que ja ens coneixíem, havia participat com a músic en una obra de teatre que vam fer amb el GAT. Vaig parlar amb ell i encara que no havia fet mai teatre, em va semblar un bon candidat per fer el paper d’Enric Font.

Faltava el tercer home. De Teià va venir en Carles Fernàndez que precisament havia fet el paper de Carles Bueno quan la van fer a Teià. Perfecte ja tenia el conjunt dels quatre actors per aquesta obra. Després de moltes dificultats podíem tirar endavant. Vaig fer el repartiment de l’obra. En Josep Antoni va quedar molt sorprès pel paper d’en Ferran.

ASSAIGS.-

Després d’una reunió mantinguda a la Calàndria amb els quatre, vam concretar que els assaigs serien per la tarda, de 6 a 8, els dimarts i el dijous. Des d’un principi tothom va prendre una molt bona actitud per la responsabilitat que tenien, principalment en Josep Antoni que havia fet poc teatre i en Vicenç que no n’havia fet mai. En Carles solament havia de memoritzar el diàleg del personatge que ja havia fet i la Cristina, bé la Cristina, seria una bona Mercè Degàs, solament calia donar-li unes pautes i ella sola ja faria la resta, havia de ser dura i enigmàtica i de ben segur que ho faria bé.

Pels assaigs em faltava una persona que donés lletra. Em vaig trobar atrapat, sincerament no sabia a qui dir-ho, tothom vol actuar però fer d’apuntador són pocs els que ho volen fer. Després de repassar la llista d’actors vaig fer un parell de trucades i van resultar negatives. Vaig pensar amb la Sílvia Font, bona amiga i que sempre hem tingut bona amistat, la vaig trucar i amb molt alegria i entusiasme em va dir que sí, encara que podria ser que algun dia no podés venir per la seva feina, però que podia comptar amb ella. Sincerament haig de dir que em vaig emocionar per la gran alegria que em va transmetre.

La setmana següent passejant amb la meva muller, vam trobar a la Carme Duran i després de parlar una mica, em va comentar que sabia que necessitava una apuntadora i que ella es brindava a fer-ho, si a mi em semblava bé. De veritat que aquest oferiment em va trasbalsar en aquell moment, l’emoció de saber que tens bons amics disposats a ajudar-te i que t’ofereixen la seva ajuda em va emocionar de gran manera, en aquell moment li hagués donat una forta abraçada d’agraïment. Els amics es demostren quan t’ofereixen la seva ajuda quan la necessites i de veritat que ho vaig valorar molt. També vaig tenir l’oferiment de l’amiga Piqui Rosés, a ella li vaig donar la responsabilitat de fer funcionar la bústia d’on sortien els sobres i els barrets. Gràcies Sílvia, gràcies Carme, gràcies Piqui.

Bé, els primers assaigs van ser difícils, inclús en alguns moments molt difícils. Jo sóc molt perfeccionista, inclús amb mi mateix, i la interpretació a través del guió havia de ser perfecte. També és cert que analitzo cada frase perquè entenguin l’expressió en que s’ha de dir i la importància que té. Sempre m’agrada explicar el perquè una frase s’ha de dir d’una manera concreta, d’acord amb el personatge que la diu o d’acord amb la contesta que dóna l’altre. A partir d’aquest anàlisi del guió que cada u té i com s’ha d’expressar es va construint el personatge. Això no va ser fàcil, hi va haver un moment que pensava que em saltarien a la jugular o que em deixarien, perquè veritablement i ho reconec, literalment els tallava constantment perquè ho repetissin d’acord amb les meves indicacions. Perdoneu tots plegats.

Al cap d’unes setmanes els assaig van començar a millorar molt per part d’en Vicenç i d’en Josep Antoni. Van anar posant en pràctica tot el que els havia dit i el que els anava dient. Havien après com era el seu personatge i el començaven a viure, se l’havien fet seu. Al final i prop de la representació tots ells gaudien del seu personatge, poques coses podia dir, estava sortint tal com ho havia pensat. Ells mateixos ja seguien el seu camí.

ESCENOGRAFIA.-

Havia d’afrontar algun dia l’escenografia d’aquesta obra de teatre, la meva debilitat. Em costa determinar que és el que hi ha d’haver, el que quedarà millor, quin muntatge s’ha de fer, com s’ha de fer, etc. m’atabala això no és el meu. Vaig demanar a ajudar als amics d’AJTEM perquè sabia que tenien algun decorat fet que ja l’havien fet servir alguna vegada, ells em van dir que sí que m’ajudarien en el que fos. D’alguna manera vaig quedar tranquil, sabia que podia comptar amb ells. Però va arribar l’hora d’afrontar el tema i juntament amb en Carles Torrano d’STEM, empresa que es cuida de la sala de Ca n’Humet, vam anar a veure que és el que tenien, en Marc Panal ens ho va ensenyar, però sincerament a mi no em va convèncer, havia de representar una sala d’estar d’una empresa multinacional i la veritat és que el que tenien era difícil que podés representar-ho. Vaig estar pensant amb aquest assumpte i en la propera reunió que vam tenir, vaig plantejar que aquell decorat que tenien no em servia pel que jo creia havia de ser, i que per tant preferia no posar res, només una porta que ells tenien i la bústia on deixaven els sobres, que ens ho deixava el grup de Teià. Vaig creure que amb això ja en tenia prou, no s’havia de posar res més.

Sempre he tingut la teoria de que l’important no és el decorat sinó la interpretació dels actors. El decorat serveix perquè el públic pugui veure el que hi ha i de que es composa, però quan comença l’obra de teatre el públic deixa el decorat per veure i escoltar el que diuen els actors, i malament si mentre dura la representació el públic es fixa amb el decorat, vol dir que el que passa a dalt de l’escenari l’importa molt poc perquè el guió és dolent o perquè els actors ho fan mol malament.

També em vaig donar compte de que amb els focus oberts la part del davant de l’escenari amb el fons negre de la cortina, els actors destacaven molt. Vam presentar, doncs la porta que ens va deixar AJTEM i la bústia que ens va deixar Teià i vam creure que era suficient. En Carles Torrano em va dir que posaria els focus d’una manera que farien una cortina de llum i evitarien donar llum a les cortines negres del darrera. El resultat, crec, va ser molt bo, solament el sofà les dues butaques, la tauleta del centre, el penja-robes, i una tauleta amb quatre gots i una gerra d’aigua, res més. Alguna de les companyes em deia si portaven un centre per la tauleta o revistes, sempre vaig dir que no, no volia que el públic es distreies amb coses que calien.

LA PROPAGANDA.-

Tenia pensat que havíem de fer una propaganda una mica agressiva, o almenys una mica diferent del que hem fet fins ara. Vaig pensar en una pancarta ja que la gent si fixa molt, però el problema era on posar-la. Hi vaig estar pensant molts dies, no era fàcil, s’havia de penjar, s’havia de demanar permís a l’Ajuntament, que no molestés, que fos en un lloc cèntric on passés molta gent, etc. Finalment vaig trobar que el lloc ideal seria al balcó de la Calàndria. Aquesta balcó no pertany al cinema, és del mateix edifici i si Gent del Masnou estava en aquest edifici també podia fer-ne ús. Així es va fer, vaig demanar pressupost, vaig creure que estava bé i un dia d’assaig tots els components la vam penjar, va ser com donar el tret de sortida, com el compte enrere fins arribar el dia i l’hora de la representació.

En quant al cartell com que la Cristina havia fet el d’“Això no és vida” i havia quedat molt bé, li vaig encarregar a ella perquè el fes. Un dia en una assaig a Ca n’Humet va portar la màquina de fotografiar i va fer fotos als tres actors i nosaltres vam fer la seva. Amb les quatre fotos va fer una composició del cartell que després d’alguns retocs vam decidir que amb el fons negre quedava molt elegant i ressaltava molt. Potser que a partir d’aquests dos cartells que hem fet de les dues obres de teatre, serà la tònica dels nostres cartells per diferenciar-los dels demés.

Quan els vam tenir impresos els vaig penjar per tot el camí ral i a la zona del mercat municipal que és on hi passa més gent. També va sortir a la revista la Clau a l’apartat reservat als ajuntaments.

En el facebook ho vaig posar com un esdeveniment, tots hi vam participar, tots li vam donar la màxima difusió. També els correus electrònics van anar en abundància. Avui dia s’ha d’aprofitar de les tècniques electròniques perquè funcionen molt bé, arriben a un màxim de persones d’una forma ràpida.

LA REPRESENTACIÓ.-

Tota la setmana de l’estrena, vam anar a assajar a Ca n’Humet de 6 a 9 de la tarda, per tant ens donava temps de poder assajar tota l’obra cada dia, encara que el dimarts i el dimecres vam assajar a baix perquè a l’escenari muntaven els focus i la mica de decorat que vam quedar posarien.

El dijous vaig demanar que tothom portes els estris que necessitessin i pel divendres que portessin el vestuari complert. Així es va fer. La veritat que amb els focus en funcionament, el mobiliari mínim en el seu lloc, tots vestits com el dia de l’obra, i el més important que tots quatre se sabien el text de memòria, va sortir un assaig fantàstic, cosa que no és normal, però aquesta vegada tots quatre anaven molt compenetrats i això es detectava molt bé. Tenia la seguretat que seria un èxit artístic, ho demostraven sobradament.

El que tenia por era si hi hauria poc o molt públic, de moment s’havien venut 150 entrades anticipades pels dos dies. Finalment pel dissabte a la nit van ser una mica més de 100 persones i el diumenge a la tarda al voltant del les 160. No estava malament, vaig quedar content. També és cert que ara RAUXA estava sembrant amb la seves actuacions i que havíem de fidelitzar uns espectadors perquè ens coneguessin, sortissin contents de cada espectacle i ens vinguessin a veure cada vegada sabent que passaran una bona estona amb nosaltres.

Que el dissabte a la nit la representació sortís molt bé, no em va sorprendre en absolut, el que si vam quedar molt sorpresos va ser la durada dels aplaudiments al final de l’obra, poques vegades passa això, no se el que van durar però ens van semblar molt llargs, de molta durada, ja no sabíem ni com posar-nos perquè allò no s’acabava, no tenia fi. Després de dir unes paraules d’agraïment, els actors i els familiars vam celebrar-ho amb una copa de cava i amb un càtering que va preparar la meva muller i que va tenir molt èxit. Va ser un moment de relaxament de tertúlia teatral amb les persones que tenim la mateixa dèria.

El públic del diumenge que sempre és diferent del de dissabte, va riure molt, la felicitacions finals van ser, quasi diria, més efusives que les del dia anterior, tothom ens va felicitar i no ho feien per quedar bé, es nota quan és així. Vam sortir-ne satisfets, havíem cremat un repte, ja pensava en el proper, havíem acabat, no podem parar, aquesta bogeria que tenim del teatre és com una droga, necessitem està sempre embolicats en algun projecte.

Gràcies a tothom que hi va participar.